"Després de peripècies diverses pel Mediterrani –talment un personatge Homèric–, aquest figuerenc ben plantat ha fet port a Barcelona per regentar un lloc fornit amb referències gregues, on combina la inspiració de les muses (Mousai) amb l'ofici de constructor (Téktwv). Quasi tocant a una de les places més boniques de Barcelona, la de Sant Pere, fa set anys que el lutier Josep Saguer i la pianista Isabel Fèlix van obrir aquest espai singular. No en va, a través del carrer de Sant Pere Més Alt, aquesta plaça es connecta amb la Via Laietana, amb l'Escola de Música del Palau i amb el Palau de la Música Catalana, en un carrer on els colmados que deien les iaies (ara franquícies regentades per pakistanesos) conviuen amb antiquaris, persianes grafitades, botigues de records i restaurants que fan reclam als turistes anunciant tapes i paelles.

La singularitat de l'espai (que és botiga, taller, sala d'estudi i petit auditori) atrapa alhora els cinc sentits. Traspassat el gran vidre de l'aparador d'aquest establiment on es construeix música –vet aquí el nom: Musitekton–, la vista continua meravellant-se amb les guitarres, violins, violes i estoigs de colors arrenglerats sobre el fons gris de la paret esquerra; amb l'estructura metàl·lica que suporta les bigues de fusta decapades; amb els maons emblanquinats del cantó dret; amb el teló vermell sobre el terra de mosaic verd al fons...

Però és l'olfacte qui trasllada al gust (fins que el paladar en queda ple) la impressió més punyent amb l'olor intensa de la fusta: la del parquet, la dels instruments, la de la gran taula d'ebenista (...) i certament, al local –en consonància tant amb aquest plantejament com amb l'esteticisme manifest del seu creador– es respira una dignitat gairebé sacral.

Com totes les biografies, la de Josep Saguer prent sentit quan es relliguen els fets retrospectivament: de la seva Figueres natal (...), on combina la formació musical amb mil i una ocupacions que permetien guanyar diners de forma ràpida ("no em cauen els anells"), va fer estades a Málaga per estudiar a la "Escuela de Lutheria" de José Ángel Chacón. Tot i que els seus pares el volien encaminar cap a l'arquitectura perquè se li donava bé el dibuix, Saguer afirma que no li interessaven les línies rectes, i aixó el va portar a ampliar formació a França i a Itàlia amb diversos lutiers (Carlos Arcieri, Gabriele Negri, François Perego). (...) Ja a Barcelona va muntar un taller a casa, però aviat es va "sentir capacitat per obrir-lo a la gent". (...)

Amablement, amb veu timbrada de baríton, Saguer parla de Musitekton com de la "consumació d'un projecte" que té les seves arrels més fondes en una inquietud d'infància: "Tot i que es va dedicar a la banca, el pare era músic i tenia un petit taller a l'altell, on jo em construïa joguines. Feia maquetes de barcos, avions, escenaris... I quan me n'anava a dormir, ho feia sempre escoltant un petit transistor, que un dia es va espatllar. Així que vaig pujar a l'altell, el vaig desmuntar i tornar a muntar, i va funcionar! L'efecte va ser increïble, màgic! i això em va enganxar, per a desesperació de la mare, que veia que aparell que hi havia a casa, aparell que jo desmuntava (la torradora, la iogurtera...) i que no sempre tornava a funcionar".

Espai obert, feina oberta. "Quan vaig veure l'espai, m'hi vaig veure tot d'una: aquest és el lloc on vull estar". La feina de vendre instruments i dedicar-se a la reparació (...), la posada a punt dels instruments que ven (...), les reparacions i la gestió que comporta la botiga. (...) Una botiga on se sent a casa, qui sap si perquè –tot i ser al cor de Barcelona– l'emblanquinat, la fusta, les bigues... fan que l'espai tingui quelcom de mediterrani, quasi de (profundament estetitzada, això sí) casa de pescador. (...)

Probablement per això treballa de cara a la llum que ve del pati interior, que –amb les plantes acumulades sobre el pou i a la paret– té visos d'oasi. Si algú entra a la botiga mentre construeix un instrument, ha après a no desconnectar d'allò que en diu la fusta: "Fer diverses coses alhora em va bé, perquè jo soc molt inquiet". Però si hi ha tasques que necessiten recolliment, com ara envernissar, ho fa a porta tancada, "amb la llum que entra pel finestral de 2 a 4". (...)

"Treballo sense pensar, la feina va passant i va sortint, en una mena d'estat alterat saludable de consciència. M'agrada sentir que la fusta i jo ens entenem. I, a partir del moment que noto que aquesta relació ja és clara (hi ha una sensació que percebo físicament, que genera una emoció intensa), es produeix una mena de comunicació d'anada i tornada entre la fusta i jo que ja no s'atura. És clar que hi ha mides i proporcions que cal tenir en compte, però realment quan treballo tinc el cap connectat amb la fusta i tota la resta queda fora". (...)

Saguer parla amb la serenitat de qui ha après a deixar enrere les preocupacions i a viure en equilibri de cos, ment i esperit. I així, els seus instruments (...), queden impregnats de serenor de cor i –talment la fusta d'una nau d'un heroi grec– de la llum del Mare Nostrum".

Josep Barcons Palau, Revista Musical Catalana (abril-maig 2018)